BREUS APUNTS SOBRE LA REFORMA DE LA PROTECCIÓ JURÍDICA I SOCIAL DELS MENORS

Quasi sense que ens hàgim adonat, aquest estiu que anem deixant enrere han entrat en vigor dues lleis que modifiquen de manera important el sistema de protecció a la infància i a la adolescència: la LO 8/2015, de 22 de juliol; i la Llei 26/2015, de 28 de juliol. La llei que queda més alterada, com no podia ser d’una altra manera, és la LO 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor, però també  s’han vist modificats, entre d’altres: Codi Civil, Llei d’Enjudiciament Civil, la LO 1/2004, de drets  i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, la LO 1/2004  de Mesures de Protecció Integral  contra la Violència de Gènere, i la LOPJ, per una qüestió merament competencial com veurem.

La LO 8/2015, de 22 de juliol, de la Modificació del sistema de Protecció a la Infància i a la Adolescència, modifica la regulació de tot allò que, en matèria de drets fonamentals, afecten els menors; mentre que la Llei 26/2015 es centra sobretot en modificar la regulació de tot allò referent a l’adopció i l’acolliment.  Amb ambdues lleis es pretén harmonitzar la legislació de les diferents comunitats autònomes per assolir una protecció jurídica i social al menor amb caràcter uniforme. Després de quasi vint anys de la promulgació de la LO 1/1996, de 15 de gener, de Protecció del Menor, les exigències socials, les recomanacions de Fiscals, tècnics i, sobretot, l’ existència de nous Convenis Internacionals i la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Europeu de Drets Humans, han justificat sobradament els canvis que grosso modo comentaré, a través de les reformes aplicades entre les dues noves lleis a cada norma legal, començant per la més afectada, la LO 1/1996, de Protecció Jurídica del Menor:

Era gairebé imperatiu canviar la legislació relativa a l’àmbit de protecció del menor començant per definir legalment el concepte d’ interès superior del menor, tantes vegades referit però de vegades amb interpretacions diferents, sense que comptéssim amb un concepte definit.  De la mà d’aquesta llei, comptem ara amb una definició concreta del què significa i comporta aquest interès superior del menor, des de tres vessants.

-En cas de concórrer qualsevol interès legítim amb l’interès superior del menor, s’hauran de prioritzar les mesures que, en atenció a aquest interès, respectin també els altres interessos legítims presents.

Pel cas de que no es puguin respectar tots els interessos legítims concurrents, haurà de prevaldre l’interès superior del menor. En tot cas, les decisions i mesures adoptades en interès superior del menor hauran de valorar els drets fonamentals d’altres persones que es puguin veure afectades.

-Si una disposició general pot ser interpretada en més d’una forma, sempre s’ha d’optar per la que millor respongui a l’interès del menor.

-Tota mesura en l’interès del menor s’haurà adoptar tot observant les degudes normes i garanties del procediment i, en especial, a ser escoltats i informats dels seus drets, a que hi participin professionals degudament especialitzats i coneixedors de les necessitats dels menors amb discapacitat, al marge de progenitors, tutors, representants o un defensor judicial en cas de discrepàncies entre ells, i un representant del Ministeri Fiscal. Com acabem de veure -tot tenint en compte el Conveni de Drets de les persones amb discapacitat de 13 de desembre de 2006- es substitueix el terme deficiència per discapacitat. En aquest sentit, s’estableix expressament que no pot existir cap mena de discriminació en l’exercici d’aquest dret per raó de la seva discapacitat, tant en l’àmbit familiar com en qualsevol procediment administratiu, judicial o de mediació.

També es substitueix el terme judici pel de maduresa, quan parlem de l’exercici del dret del menor a ser escoltat. S’hauran de tenir en compte degudament: “sus opiniones, en función de su edad y madurez”. En tot cas, s’entendrà que els menors tenen suficient maduresa en assolir els dotze anys.

S’incorporen nous principis que hauran d’aplicar les institucions encarregades de la protecció a la infància i a la adolescència, com el de donar prioritat a mesures estables en front les temporals, a les familiars vers les residencials, i les consensuades davant les imposades. Aquests criteris són els que a partir d’ara inspiraran les decisions en aquest àmbit. Com a novetat destacada, ens trobem amb la necessitat de que les Entitats Públiques corresponents vagin revisant periòdicament les mesures de protecció adoptades, de manera que es farà un seguiment personal a cada nen.

Aquest esperit reformador és especialment protector amb els interessos del menor i contundent vers comportaments delictius. Això explica una novetat que crec que és reveladora: Les persones que hagin de desenvolupar una professió o activitat amb contacte habitual amb menors hauran de acreditar que no han sigut condemnats per delictes contra la llibertat i indemnitat sexual, tràfic d’éssers humans o explotació de menors. Destaca també la creació d’un Registre Central de Delinqüents Sexuals.

S’estableix un límit màxim a la durada de la guarda de menors sol·licitada pels progenitors (2 anys, amb pròrroga davant circumstàncies excepcionals). Així mateix, es regula la figura de la guarda provisional com a mesura immediata de protecció (sense declaració prèvia de desemparament ni sol·licitud expressa dels progenitors), així com la possibilitat de realitzar intervencions en situacions prenatals als efectes d’evitar amb posterioritat una eventual declaració de situació de risc o desempar del recent nascut, així com la obligació per part de l’Administració d’intervenir en un moment posterior a una situació de tutela, és a dir, tot preparant una vida independent als joves ex tutelats.

També se’ns aporta una definició del concepte de situació de  desemparament, tot contemplant una llista exhaustiva de casos, amb voluntat unificadora.

No podem oblidar-nos que a partir d’ara comptarem amb una resposta a casos d’atenció sanitària no consentida pels progenitors.

Per últim, es regula com a novetat important l’ ingrés i funcionament dels centres de protecció específics per a menors amb problemes de conducta en els que està prevista, com a últim recurs, la utilització de mesures de seguretat. Es tracta d’una forma d’acolliment residencial, on hi queden al marge els menors amb discapacitat.  A fi de legitimar les restriccions a la llibertat i drets fonamentals que la mesura pugui comportar- en tant que es contemplen mesures de contenció verbal o física, o l’aïllament del menor- s’estableix detalladament un règim intern, tot destacant-se la regulació de les visites dels familiars, els permisos de sortida i les comunicacions.

         L’ingrés en aquests centres, que hauran d’estar sotmesos a “standars” internacionals i controls de qualitat, està regulat també a través de la introducció de l’article 778 bis a la Llei d’Enjudiciament Civil, que contempla  la creació d’un procediment àgil i senzill per a l’obtenció de l’autorització judicial de l’ ingrés d’un menor a aquests centres. Destacaria aquestes novetats:

“2. Serán competentes para autorizar el ingreso de un menor en dichos centros los Juzgados de Primera Instancia del lugar donde radique el centro.

3. La autorización judicial será obligatoria y deberá ser previa a dicho ingreso, salvo que razones de urgencia hicieren necesaria la inmediata adopción de la medida.”

Aquesta no és la única modificació que es realitza respecte la Llei d’Enjuciament Civil, en tant que també s’introdueix un ter en el mateix article 778. I és que es regula de manera expressa el procediment per a sol·licitar judicialment l’entrada en el domicili o qualsevol altre lloc on es requereixi el consentiment del seu titular o ocupant per a la execució forçosa de les mesures de protecció dels menors. S’atribueix la competència per conéixer d’aquesta autorització al Jutjat de Primera Instància corresponent (en comptes del Jutjat d’allò Contenciós Administratiu com es requeria fins ara). Aquesta modificació ha comportat retocs a la LOPJ i a la Llei de Jurisdicció Contenciós Administrativa.

D’altra banda, s’incorpora a l’article 780 LEC la regla general de l’acumulació de processos d’oposició a resolucions administratives en matèria de protecció de menors que es segueixin respecte del mateix menor. En el primer apartat del precepte s’estableix la no necessarietat d’interposició de reclamació prèvia per a formular aquesta oposició. Per tant, es podrà acudir directament a la jurisdicció civil.

També val a destacar la prohibició d’execució provisional de les sentències que es dictin en aquesta matèria. Així, es realitza un mandat legal exprés, mès enllà de la regla general recollida a l’article 525 LEC.

Pel que fa als canvis produïts al Codi Civil, incideixen amb allò comentat fins ara en relació a la reforma de la Llei de Protecció del Menor. Al marge d’aquestes qüestions,  apunten en primer lloc a les normes de Dret Internacional Privat, sobre la llei aplicable en qüestions com la filiació i les obligacions d’aliments. En supòsits d’adopció internacional, es preveu el reconeixement de la doble nacionalitat.

Ja en àmbit estatal, amb la legislació que teníem (art. 133 CC), el progenitor no matrimonial no podia promoure una acció de reclamació de filiació en els casos d’inexistència de possessió d’estat. Aquesta prohibició s’ha suprimit, tota vegada que va ser declarat inconstitucional pel Tribunal Constitucional.

         Es modifica l’article 158 CC, per possibilitar l’adopció de noves mesures, prohibició d’aproximació i de comunicació, en les relacions paternofilials.

         Per la seva part, l’article 160 CC es modifica per incloure els germans en el dret dels menors a relacionar-se amb els seus parents.

         Es suprimeix la figura de l’acolliment provisional, com a conseqüència de la simplificació de l’acolliment familiar.

         S’incrementen les exigències per ser adoptant, tot establint-se expressament la prohibició per a adoptar d’aquells progenitors que no poden ser tutors. Tampoc els que estiguin privats de la pàtria potestat o tinguin suspès el seu exercici, o hagin encomanat a una Entitat Pública la guarda dels seus fills.

         Important és la creació de la institució de la guarda amb finalitat d’adopció. Es tracta de l’establiment d’ un període de convivència provisional entre el menor i les persones que es consideren idònies per a l’adopció fins que es dicti la corresponent resolució judicial. Aquest període podrà començar abans que l’Ens Públic formuli la proposta a l’Autoritat Judicial per a la constitució de l’adopció. (art.176 bis CC). D’aquesta manera s’evita que el menor hagi d’estar en un centre de protecció o amb una altra família mentre dura tot el procediment.

         La última reforma operada en el Codi Civil a destacar -que no la menys important-, és la de l’article 178 CC, que inclou la possibilitat d’establir un règim de visites o comunicació entre el menor adoptat i la seva família d’origen. Es tracta de la creació de la figura de l’adopció oberta.

La LO 4/2000, de 11 de gener,  de drets  i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, també s’ha vist adaptada a l’esperit que inspira la LO 8/2015. Per això, dóna un tractament diferenciat als menors que es troben en territori espanyol irregularment i han estat víctimes de tràfic d’éssers humans. Se’ls concedeix un període de “reflexió”, de 90 dies, en el qual hauran de decidir si volen cooperar amb les autoritats policials en la corresponent investigació. En aquest període, al menor que es trobi en aquesta situació no se li podrà promoure un procediment d’expulsió ni executar una eventual expulsió acordada, i veurà com obté en aquests noranta dies un permís temporal de residència (permís de treball si el menor té més de 16 anys), per circumstàncies excepcionals. Aquest període es pot ampliar, prèvia revisió del cas concret. Aquesta novetat ve incorporada en la modificació de l’apartat segon de l’article 59 de la LO 4/2000.

         Per últim, la LO 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, s’ha vist modificada amb l’objecte de considerar els menors fills de les víctimes com a subjectes objecte de protecció de la llei.

         A mode de conclusió, entenc que aquests canvis normatius actualitzen la regulació jurídica dels interessos dels menors, i la posen en sintonia amb les necessitats socials actuals. Els canvis produïts, que tenen caràcter conceptual i pràctic, recullen tot allò que en matèria de protecció judicial i social dels menors s’ha anat coent a Europa i a l’Estat a nivell jurisprudencial, al llarg dels últims vint anys, i que havien posat de relleu que la normativa que teníem en aquest àmbit estava realment desfasada.